Tercera crònica: Breslau, la ciutat dels nans i de les flors, i Adršpach-Teplice Rocks

Estimats lectors,

avui la cosa s'ha posat seriosa, s'ha acabat això de fer turisme a mitjes. Avui ha estat un dia d'aquells que et deixen cansat fins al moll de l'os, amb els peus que fan xup-xup i uns ulls que només volen tancar-se i descansar.

Permeteu-me començar per ahir a la nit, bàsicament perquè, per tal de fer dentetes als nostres compatriotes que estan a Barcelona, us haig d'informar que ahir vam dormir amb les finestres obertes i... ens vam haver de tapar! I no tan sols això, sinó que ens vam tapar amb uns nòrdics ben gruixiuts. La mama està a l'Edèn.

Deixem-nos de preàmbuls. Avui ens hem llevat d'hora -cap a les 8:00- i un cop esmorzats, dutxats i vestits, hem fet via cap a l'oficina de turisme per informar-nos dels llocs més importants per visitar a Breslau. Amb un mapa d'aquells gratuits a la butxaca, hem entrat a l'església de Santa Isabel que, a banda de tenir un orgue espectacular, té la torre més alta de la ciutat. Evidentment, hi hem volgut pujar. Hem comprat una entrada prou barata -tot ho sembla, amb una moneda estrangera- i hem enfilat els 315 esglaons d'escala de caragol fins al capdamunt de la torre. Les vistes han valgut definitivament la pena, ens ha permès tenir una panoràmica preciosa de la ciutat i hem pogut constatar que la Silèsia és absolutament plana excepte per una única muntanya que destacava a l'horitzó. 

Quan ja érem al carrer de nou -amb la mama tan vermella com un tomàquet- hem fet una petita ruta per la ciutat, passant per alguns dels llocs més importants: el fòrum de música, el museu de la ciutat, el museu nacional, la catedral -plena de retrats i plaques en honor a Joan Pau II- i el Centennial Hall. Aquest últim és un complex força magnífic, construit el 1913, en honor a l'esport o alguna cosa per l'estil. La pèrgola convexa i l'edifici gegantí ens han causat impressió.

A la 13:00, quasi assemblant-nos als europeus, hem anat a dinar a un restaurant que ens ha recomanat el host del nostre apartament. El lloc, molt turístic d'entrada, no ens ha decebut. Hem menjat uns pierogui, una amanida de gall d'indi i una espècie de porc amb patates al forn i una amanida de col. Tot molt bo, ens comencem a endinsar a la cuina polonesa. Ens falta, però, anar a un Bar de Llet, quan els visitem ja explicarem exactament què són.

Després d'una breu migdiada hem tornat a agafar el nostre estimadíssim cotxe perquè, com si no n'haguéssim tingut prou abans-d'ahir i ahir, a les 17:00 havíem reservat entrades per anar a veure un complex rocós anomenat Adršpach-Teplice Rocks a dues hores de camí. De fet, està tan al sud que el lloc es troba a la República Txeca.

Aquestes formacions rocoses han estat el que més ens ha agradat del dia als tres -crec. Eren realment esplèndides, i l'entorn quasi màgic. Costa d'explicar amb paraules. És cert que està una mica massa massificat, amb molts turistes que només fan que posar-se al mig de les fotografies, però quan t'allunyes una mica de l'entrada pots gaudir d'una tranquil·litat d'uns vint-i-cinc segons que s'agraeix. El lloc té diversos recorreguts i nosaltres, que som uns valents, hem optat pel més llarg de tots. Només em cal dir-vos que dos de nosaltres no l'hem acabat, i l'altra s'ha quedat esperant-nos a mig camí. El munt d'escales que hem pujat avui no es pot ni explicar. Escales amunt i avall, algunes amb graons molt petits, d'altres molt grans. La mama ha arribat a límits inimaginables de tomaquisme, el papa s'ha queixat alguna vegada d'un peu que li fa mal i jo no deia res perquè entre atac de singlot i atac de singlot -avui n'estic tenint molts- em faltava l'aire. Tot i així, un lloc preciós que definitivament s'ha de visitar.

Ara ja hem sopat i estem relaxant-nos al sofà, amb els ulls mig tancats i mirant què hem de fer demà de camí a Cracòvia. Vaig a penjar algunes de les dues-centes fotos que hem fet avui i me n'aniré cap al sobre.

Joan.

13-08-2025

PS: demà penjo les fotografies, que ara el Whatsapp ha decidit no funcionar.