Dotzena crònica: l'última

Estimats lectors,

aquesta és, definitivament, l’última crònica d’aquest viatge. Ara ja som a terres catalanes, a l’altura de Sant Celoni a punt d’arribar a casa. No em vull estendre massa en explicar el dia d’avui perquè temo que ha estat igual que ahir: molt de cotxe, moltes migdiades i un entrepà de truita en una àrea de servei. Ara a casa ens esperen unes pizzes calentes que ja tenim ganes de devorar.

Aquesta crònica crec que ha de servir com a resum d’aquestes vacances, de les nostres impressions i sensacions al llarg d’aquests dotze dies per terres poloneses.

Primer, el cotxe. Crec poder afirmar que ens hem convertit en tots uns experts en això de fer viatges per carretera. Comparat amb el nostre últim viatge –als Balcans– aquest ha semblat fàcil i còmode: tot autopista, carreteres amples, àrees de servei i trajectes que, tot i que eren llargs, no saltaven de cop i volta de ser de tres hores a vuit. És cert que hem fet moltes cues –jo la majoria–, hem passat per moltes obres i hem parat moltes vegades a posar gasolina, però amb unes quantes dormides, una mica de conversa i sobretot la ràdio posada, tot ha passat més fàcil. I cal que faci menció als nostres companys de viatge de Catalunya Ràdio; aquests dies potser hem estat entre el top d’oients de l’emissora, que ens ha acompanyat en tots i cadascun dels viatges en cotxe que hem anat fent. Quan per falta de dades mòbils la ràdio s’apagava, el silenci que es feia al cotxe era, en el bon sentit, incòmode.

Segon, l’altra gran protagonista, Polònia. Segurament encara ens falten uns dies per acabar d’assumir i entendre tot el que hem vist, però puc afirmar que en conclusió, ens ha agradat. Ens han agradat les Rynek amb l’ajuntament al mig, ens ha agradat l’idioma, els supermercats -especialment al papa-, les ciutats, els pobles, els restaurants de carretera, la cuina, els rius de l’oest i els boscos de l’est. La mama destaca la similitud de totes les Rynek entre elles, tot i que potser, ben mirat, totes les places majors de Catalunya també són iguals. El papa, fent broma, ha dit la capacitat de supervivència dels polonesos. I jo destaco la barreja que tan m’agrada d’aquests països de l’òrbita soviètica entre edificis antics, blocs de pisos soviètics i construccions noves dutes pel capitalisme. Ah, i evidentment, Auschwitz-Birkenau serà una cosa que ens costarà d’oblidar.

Aquests eren, així a grans trets, els punts que volíem destacar d’aquest viatge. Vull acabar fent una menció al membre més petit de la família, que ha sobreviscut aquests dotze dies fent-se tots els àpats, rentadores i netejant sense cap mena d’ajuda externa -excepte pels dinars de l’àvia. Un petó molt gros a tots vosaltres, fidels lectors, que esperem poder-vos fer properament en persona. Adéu-siau, i esperem que hagueu gaudit de les nostres cròniques. Fins l’any que ve -suposo.

Joan.

22/08/2025