Vuitena crònica: a primera línia de foc (en cas d'una hipotètica guerra)

Estimats lectors,

us prometo que el títol no és cap tècnica de clickbait per induir-vos a llegir aquesta entrada. El que he escrit és ben cert, perquè ara mateix, estic estirat al sofà d'una casa a poc més de mitja hora caminant de la frontera amb Bielorússia. Tal com us ho dic, si ara als russos els dona per envair Europa, ho tenim ben cru perquè ben segur que començaran per aquí. Esperem que les negociacions amb el Trump anessin bé...

No ens avancem als esdeveniments, però, perquè quan avui ens hem llevat a les vuit al nostre apartament de Lublin, poc ens pensàvem que arribaríem tant a l'est. Hem sortit de casa cap a les 10:00, esmorzats, dutxats i, perquè no dir-ho, cagats i pixats. Hem posat rumb cap a Bialowieza, la nostra destinació final. El viatge era d'unes tres hores, que per nosaltres ara ja no són res, però preteníem parar a visitar un palau reconvertit en museu on hi havia reproduccions de grans pintures de la història de l'art i una part dedicada a art realista fet durant l'etapa socialista a Polònia. Quan hem arribat hem descobert que, oh sorpresa, estava tancat. Hem quedat molt decebuts, perquè ens feia molta il·lusió visitar-lo. Ens hem consolat donant una volta pels jardins del palau, que eren preciosos, i on hem vist un esquirol enfilant-se a un arbre.

Hem tornat al cotxe ja amb la intenció de dinar, i hem buscat un restaurant com el d'ahir: a la carretera i amb menjar polonès. Jo m'he adormit l'hora llarga que teníem fins al restaurant, és a dir que, per a mi, ha sigut un viatge fantàstic: he aclucat els ulls en uns jardins d'un palau i m'he despertat davant un plat de pollastre arrebossat, pork-chops i costelles de porc amb reducció de mel. Vaja, el viatge al Paradís.

Després de dinar hem conduït el tros que ens faltava i hem arribat a Bialowieza, a la casa on dormirem les pròximes dues nits. El lloc és preciós, tot ple de boscos amb arbres altíssims, camins i parcs naturals. La casa tampoc es queda curta. Tot i que l'interior no és cap meravella, l'exterior és magnífic, amb un munt de flors, una barbacoa, una taula, unes gandules i un gronxador. El que no sabíem i que ens ha agafat una mica per sorpresa és que en realitat, som a deu minuts de cotxe escassos de la frontera amb Bielorússia. De fet, quan hem anat a fer un passeig cap allà a dos quarts de sis, hem arribat caminant fins a la frontera, on hi havia un cartell en polonès que ens prohibia el pas i hem hagut de girar cua.

Ara ja estem fent el sopar i ja hem fet totes les trucades de rigor. Permeteu-me dir, també, que avui hem acabat de constatar que Polònia és absolutament pla, no hi ha ni un turonet. Res de res. D'una banda, això fa que la mama jugui amb avantatge a les excursions perquè, tal com diu sempre, ella si és pla pot caminar tant com vulgui. De l'altra... bé, converteix Polònia en la terra perfecta per conquerir, i això la història ja ho ha constatat. Us escriurem demà si no ens trobem enmig de foc creuat entre (bielo)russos i polonesos.

Joan.

18/08/2025